Puigmal Novembre 2008

Quin inici de temporada!

No ens hem pogut estar de repetir l'experiència de la setmana passada. Així que, dissabte al matí ens llevem tots ben d'hora... bé, tots no, perquè el Pep ja havia arribat a puesto el divendres a la nit... i cap a França.

L'objectiu era pujar al Puigmal des de l'estació d'esquí, però també, que la Diana pugués fer una bona excurció (per fi), que l'Isaac sortís a escampar la boira i que la Inés provés per primer cop, de pujar una muntanya amb esquís als peus.



Tot pintava bé. Un bon dia. Bona neu. Força gent per no sentir-nos sols. Gens de vent.

Així que ens vem trobar tots, inclòs el Pep, que s'havia llevat a les 9 (?) la mitja hora- tres quarts de preparació del material i cap amunt.

Des seguida van passar dues coses:
Primera: La Inés va veure clar que preferia mil vegades fer servir els esquís per baixar que per pujar, i
Segona: Que la Diana no es podia posar els grampons.

Solventada la segona cosa una hora després de començar la marxar, i també la primera, més o menys també una hora després de començar la marxa, (acabant aquesta primera en una retirada amb honors), el grup restant ens vem fer amb el cim del Puigmal al voltant de les 14h.

Com que era molt tard gairebé no hi quedava ningú, i la baixada va ser, per dir-ho d'alguna manera, com si la muntanya fos nostra.

A la propera.

Les fotos ara les poso al facebook. Trobareu el link a la dreta de la pantalla.

Bastiments 2008 Novembre.

Imagino que ningú deu entendre perquè dues persones s'aixequen més d'hora el cap de setmana que els dies d'anar a treballar.

Imagino que molta gent no entén que a més a més, agafin un cotxe i facin 150 Km fins a una estació d'esquí que està tancada.

Però mireu això....


Val o no val la pena veure... la neu que ha caigut a Vallter els darrers dies. Així que hem arribat ens hem calçat els esquís (això ho he fet jo) o ens els hem carregat a l'esquena (això ho ha fet l'Àgata perquè s'havia deixat les pells a casa), i hem començat a ... pujar per les pistes de Vallter.

La neu estava de pel·lícula i com que hi havia tanta gent la pujada semblava més una activitat preparada pel centre excurcionista de Llanars de Mar que un inici de temporada d'esquí de muntanya.

Teniem referències fidedignes de dos intrèpids que hi havien pujat el dia abans (en Pep i el Marc) i com sempre passa amb els experts, tenien tota la raó.



Hem arribat a dalt, jo amb esquís als peus, l'Àgata a l'esquena i hem baixat tots dos amb els esquís als peus.

Gairebé res més a dir. Ah! Sí! Algú havia dit que les pistes estaven obertes perquè quan hem baixat al parking no hi cabia ni una agulla!

Les altres fotos.

Tardes llargues d'hivern.

Tornen les tardes llargues d'Hivern. Són les 6 de la tarda i ja es fosc. Cada dia quan entrem a internet ens surt coma pàgina d'origen el nostre bloc, i cal admetre-ho, cada dia està igual des del mes d'Abril - encara que hi hagi un escrit de Febrer, en realitat el vaig penjar a l'Abril.

Es a dir, que això no pot continuar així.

Em proposo revobinar, en la mesura posible, des del Febrer en endavant. Ho dec als pocs lectors que tenía, i sobretot... que no m'agrada veure sempre la mateixa pàgina.

Són les 19:06 del 9 de Novembre. Vai a escriure alguna cosa....

Cursa de la Vall Fosca

La Cursa de tota una Vall. Aquesta és la segona vegada que hi participem com a control "balisa". Ens hem posat els esquís només un quart d'hora per pujar fins a l'últim "repechón" que han de superar els esquiadors abans de veure l'arribada. Des d'aquí, hem pogut veure durant tot el dia, com els professionals i els aficionats han gaudit de la millor neu del Pirineu. Alguns, els que ho han fet més depressa, el Kilian i la Mireia, només han trigat un parell d'hores a superar el 1800 metres de desnivell. D'altres, com la nostra Esther, han trigat una mica més però ho han fet de primera.



Clickeu aquí per veure totes les fotografies del corredors.

Esquí de muntanya a la Vall d'Incles.

Sortim de Sant Celoni a les 7 de la tarda, mentre comença la baixada multitudinària de 2000 (?) torxes per la massificada pista de la Massella. Res ens atura mentre enfilem direcció Nord fins a Bellver de Cerdanya. Allà, mentre disfrutem d'una fondue casolana i una conversa que gairebé em fa perdre la por a volar, decidim marxar cap a Andorra al voltant de les 11h de la nit. Perquè? Doncs per no haver de matinar el dia següent i fer els kilòmetres tranquil·lament de nit.

Dormir a la furgoneta del Pep sempre és un gust per la companyia i per la furgoneta. O sigui que de matinar, realment res, i de llevar-se d'hora tampoc. De fet, ens desperta un grup d'excurcionistes que creiem que estan fent un curset de raquetes de neu, també sentim, estirats als llitets de la furgo, comentaris de tots els saberuts que opinen, critiquen i construeixen al voltant dels pros i contres d'una furgo com la del Pep. Cabòries! És perfecte!

Total, que ens llevem, triguem l'hora reglamentaria i una altra més a vestir-nos, col·locar les pells per primer cop als esquis nous de trinca (estrenem l'Àgata, el Marc i jo mateix) i a posar-nos en marxa. Són les 10 i cinc. Fa un dia fantàstic, una temperatura ideal i només ens cal caminar uns metres fins poder posar-nos els esquís.

La primera canaleta la fem pel mig del bosc. Hi ha força neu i aguanta bé. El Marc s'inventa la traça i sortim de la canal en el moment que toca per anar a buscar l'entrada al pla on hi ha una petit refugi. Allà ens aturem. Mirem el paisatge. Discutim quina podria ser la canal o la pala més bona, (realment, no hi ha massa per triar) i ens decidim pel que segur és el lloc on disfrutarem més.

La pujada ens fa treballar les cames i el cap per anar superant el desnivell i mantenir-nos o no en la traça que mig ens fan els de davant.

Poc en poc ens anem acostant al moment de la veritat. Ens dirigim cap una canal en diagonal força dreta on la neu té pinta de no haver-se descongelat encara. Ens posem les ganivetes per no haver de patir massa i iniciem les voltes maries clavant bé els cantells. Una relliscadeta i haurem de refer bona part del camí.

Al cap d'una hora ben llarga i de gairebé 25o metres de desnivell arribem a un petit plató. El grup de davant, ha deixat un representant vigilant els esquís i les motxilles i puja a peu cap al cim entre roques. Nosaltres veiem que encara es pot pujar una última pala costeruda i quan l'Àgata, que té pressa per prendre el Sol, es torna a posar els esquís, l'ataquem com si ens empaités el dimoni. Això va bé. Encara ens queden forces a tots.

Som al final de la canal. L'hem pujada però no tenim massa clar si la baixarem. Des del collet on ens descalcem els esquís, i també mentre fem la senzilla cresta cap al punt més alt, vigilem els de l'altre grup que estan refent files una mica més avall i s'estan pensant la baixada. A veure si el Sol fa la feina d'estovar-nos una mica la paleta!

La cresta ens porta primer fins a una gran fita que deu se la senyal del Siscaró, o pot ser res. És igual. La muntanya segueix pujant i nosaltres també.

Anem amb grampons fen un flanqueig per la vertent de la Vall d'Incles. Comencem a tenir vistes de l'estació del Pas de la Casa. També es veu Grau Roig, Soldeu... Deu ni do la vista que té. A l'estiu segur que és una muntanya tranquil·la i verda, ara, ens sembla qui sap què (no puc deixar de pensar en la pendent de la baixada).

I finalment, arribem al cim. Felicitacions, abraçades, finalment ho hem aconseguit nois... això de fer un cim junts vull dir.... i amb esquís...


Un parell de fotos, que anem sense gaire bateria, un parell de queixalades i un parell de.... bé els que hi éreu ja sabeu què vull dir.... i cap avall.



Ara sí que ve el tema seriós:
No val a badar. La primera pala es desploma una mica més enllà de la punta dels meus esquís. El Marc i el Pep em fan el favor de tastar la neu. Té bona pinta... M'hi tiro. Impressionant. No se si han estat els equís o la confiança amb els tastadors, però a mi, que sóc força poruc a les baixades dretotes em sembla un tram dels millors que he fet mai. Fins i tot m'animo a fer uns quants girs combinats.

Ens llencem al següent tram. La cosa s'anima. I m'animo tant que me la foto. Bé, direm que no ha estat error meu. La fixació de darrera em salta sense raó aparent i caic de cara a la neu. Patino uns quants metres arrossegant la cara sobre la neu dura fins que puc girar-me i parar. NO HA PASSAT RES! Crido satisfet. Ni tan sols he perdut l'esquí. Me'l fixo i cap avall.

Quan la pendent es suavitza ens girem. Ens mirem la pala. La tornem a disfrutar. Segur que hi ha homes i dones més valents i intrèpits, pales més difícils... però ens ho hem passat pipa en aquesta!

Després d'això la neu empitjora. Acabem la baixada sobre plantes que treuen el cap entre la neu i tallant alguna branca amb els esquís.

Aconseguim arribar a la furgo sense treure'ns els esquís i ens asseiem a dins, amb taula i tot, per prendrens una sopeta calenta i el que queda dels entrepans.

I això es tot... a fer cua per tornar cap a casa.

Link a les altres fotos.