Sortim de Sant Cugat a horari infantil: A les 9.20 del matí. Com que ens pesa la consciència muntanyera, ens afanyem a pujar depressa cap a l'estació d'esquí de Port del Compte.
En una setmana, el paissatge ha canviat considerablement. On són els arbres blancs de neu recent? On han anat a parar els monticles de neu del costat de la carretera del coll de Jou? Bé, encara en queda força de neu, però la Mire ja demana al Jordi, que va pujar dimecres (l'afortunat...) que on és la neu.
Tot s'adreça quan enfilem la carretera de Tuixén i després de perdre'ns una mica, arribem finalment al párking de l'Estivella. Les pistes que pugen cap a l'Estivella també han patit força durant la setmana i uns companys que ja tenen la feina feta ens diuen que la pista que baixa per la dreta de la vall l'han tancada perquè està plena de pedres.
Nosaltres pugem per la pista, efectivament buida, i amb força pedres (tot i que no n'hi ha per tant) i ràpidament arribem a la part alta del telecadira de l'Estivella des d'on deixem les pistes i iniciem una suau pujada fins a un collet. Des d'allí ja veiem clarament el Pedró i el vent que hi fa.
Anem fent via i sense fer ni tan sols una volta Maria arrivem a dalt de tot. Hi fa un vent del dimoni però la vista, com passa darrerament, no té preu. Es veu l'Aneto, el Montsent de Pallars, Port Ainé... i una muntanya molt nevada al Sud... no dues... Ostres tres! Però si són el Matagalls, el Turó de l'Home i Les Agudes. La Maria ens recorda que la setmana passada s'hi va enfilar amb el David i la Laia, i mitja Barcelona.
Una vegada ens treiem les pells (per primera vegada aconsegueixo treure-me'n una sense haver de descalçar-me l'ski, cosa que, Oriol Garrote, m'ha fet certa il·lusió infantil, i sí, es guanya molt de temps), comencem a baixar intentant fer el màxim de girs. Això també té foça mèrit perquè tot i que la neu està força bé, és molt irregular en consistència i alguns de nosaltres, com el Jordi, van sense pals.
Un dinaret ràpid a la pista tancada, per la que baixa molta gent poc disciplinada i cap avall. A les 5 a casa. Una bona sortida de migdia, per la que no cal llevar-se d'hora i que deixa molt bon gust de voca, i aquestes fotografies i vídeos....
Link a les fotografies
diumenge, 18 de gener del 2009
diumenge, 4 de gener del 2009
Tuc del Moró i Puig Falcó
Sortim de la Vall Fosca, Pobleta de Bellveí, a les 9.10 del matí. Fa un fred que pela. Gairebé sense acavar de desglaçar el vidre frontal del cotxe sortim del poble i enfilem cap als ports de Perbes i Viu amb l'esperança que no estaràn del tot glaçats.
En arribar al pla de l'ermita, a sobre Taüll, parem un moment per comprobar que la vall que dona accés al port de Rus i al pic de la Mina és encara a l'hombra. Amb el dia que fa, decidim arribar al parking de pistes de Boí, que està a tope i pujar directament al Puig Falcó, intentant evitar trepitjar les pistes d'esquí dins del possible.
Ens en sortim. Pugem per la part Est de l'estació, primer per la vora de la pista que baixa del Puig Falcó i després per les pales que pugen directes cap al coll. Veiem baixar els esquiadors per la pista però no ens fan cap enveja. Fa un dia fantàstic i les pales són entretingudes de pujar.
La vista cada vegada és millor. Veiem, així que ens enfilem una mica, l'Aneto, el Possets i el Perdut. Una panoràmica que promet ser encara millor a dalt de tot.
Quan ja no ens queda més remei que agafar la pista de la carena, un amic pistero ens avisa del vent que fa a les parts altes. I no s'equivoca. Tot i així, quan ens adonem que abans de fer el Puig Falcó, encara tenim la possibilitat de baixar una mica i pujar a un altre Tossalet que no hi ha massa llun, no en dubtem i sense treure'ns les pells, baixem uns quants metres fins a un coll molt ample que dona accés, sense fer cap volta maria, al Tuc del Moró, al costat del Pic de la Mina i amb una panoràmica espectacular sobre les valls de Manyanet i les dues que van a morir al pla de l'ermita.
La baixada d'aquest Tuc, tot i que curta, és molt agraida. Si no haguéssim estat tan porucs al fred i l'hombra al matí, hauriem pogut baixar directament per unes pales fantàstiques cap al pla de l'hermita. Però ens tornem a posar les pells i ens dirigim de nou a la pista que careneja des del Puig Falcó i hi acabem d'arribar en poca estona.
Després de treure pells, baixem per l'altre costat de l'estació, per unes pistes negres en un estat formidable i un parell de tubs que feia anys que ni tan sols es reconeixien. Sempre al Sol i amb unes vistes espectaculars tornem a arribar al cotxe.
El video és de broma. Només l'he fet perquè l'Oriol em va picar. Sabem que és dolent. Que el disfruteu. Ocupa molt i l'hauré de treure aviat. O sigui que considere-ho una opera prima i no sigueu molt durs amb la crítica. Ni tan sols s'han retallat els curts.
Salut.
En arribar al pla de l'ermita, a sobre Taüll, parem un moment per comprobar que la vall que dona accés al port de Rus i al pic de la Mina és encara a l'hombra. Amb el dia que fa, decidim arribar al parking de pistes de Boí, que està a tope i pujar directament al Puig Falcó, intentant evitar trepitjar les pistes d'esquí dins del possible.
Ens en sortim. Pugem per la part Est de l'estació, primer per la vora de la pista que baixa del Puig Falcó i després per les pales que pugen directes cap al coll. Veiem baixar els esquiadors per la pista però no ens fan cap enveja. Fa un dia fantàstic i les pales són entretingudes de pujar.
La vista cada vegada és millor. Veiem, així que ens enfilem una mica, l'Aneto, el Possets i el Perdut. Una panoràmica que promet ser encara millor a dalt de tot.Quan ja no ens queda més remei que agafar la pista de la carena, un amic pistero ens avisa del vent que fa a les parts altes. I no s'equivoca. Tot i així, quan ens adonem que abans de fer el Puig Falcó, encara tenim la possibilitat de baixar una mica i pujar a un altre Tossalet que no hi ha massa llun, no en dubtem i sense treure'ns les pells, baixem uns quants metres fins a un coll molt ample que dona accés, sense fer cap volta maria, al Tuc del Moró, al costat del Pic de la Mina i amb una panoràmica espectacular sobre les valls de Manyanet i les dues que van a morir al pla de l'ermita.
La baixada d'aquest Tuc, tot i que curta, és molt agraida. Si no haguéssim estat tan porucs al fred i l'hombra al matí, hauriem pogut baixar directament per unes pales fantàstiques cap al pla de l'hermita. Però ens tornem a posar les pells i ens dirigim de nou a la pista que careneja des del Puig Falcó i hi acabem d'arribar en poca estona.
Després de treure pells, baixem per l'altre costat de l'estació, per unes pistes negres en un estat formidable i un parell de tubs que feia anys que ni tan sols es reconeixien. Sempre al Sol i amb unes vistes espectaculars tornem a arribar al cotxe.El video és de broma. Només l'he fet perquè l'Oriol em va picar. Sabem que és dolent. Que el disfruteu. Ocupa molt i l'hauré de treure aviat. O sigui que considere-ho una opera prima i no sigueu molt durs amb la crítica. Ni tan sols s'han retallat els curts.
Salut.
diumenge, 16 de novembre del 2008
Puigmal Novembre 2008
Quin inici de temporada!
No ens hem pogut estar de repetir l'experiència de la setmana passada. Així que, dissabte al matí ens llevem tots ben d'hora... bé, tots no, perquè el Pep ja havia arribat a puesto el divendres a la nit... i cap a França.
L'objectiu era pujar al Puigmal des de l'estació d'esquí, però també, que la Diana pugués fer una bona excurció (per fi), que l'Isaac sortís a escampar la boira i que la Inés provés per primer cop, de pujar una muntanya amb esquís als peus.
Tot pintava bé. Un bon dia. Bona neu. Força gent per no sentir-nos sols. Gens de vent.
Així que ens vem trobar tots, inclòs el Pep, que s'havia llevat a les 9 (?) la mitja hora- tres quarts de preparació del material i cap amunt.
Des seguida van passar dues coses:
Primera: La Inés va veure clar que preferia mil vegades fer servir els esquís per baixar que per pujar, i
Segona: Que la Diana no es podia posar els grampons.
Solventada la segona cosa una hora després de començar la marxar, i també la primera, més o menys també una hora després de començar la marxa, (acabant aquesta primera en una retirada amb honors), el grup restant ens vem fer amb el cim del Puigmal al voltant de les 14h.
Com que era molt tard gairebé no hi quedava ningú, i la baixada va ser, per dir-ho d'alguna manera, com si la muntanya fos nostra.
A la propera.
Les fotos ara les poso al facebook. Trobareu el link a la dreta de la pantalla.
No ens hem pogut estar de repetir l'experiència de la setmana passada. Així que, dissabte al matí ens llevem tots ben d'hora... bé, tots no, perquè el Pep ja havia arribat a puesto el divendres a la nit... i cap a França.
L'objectiu era pujar al Puigmal des de l'estació d'esquí, però també, que la Diana pugués fer una bona excurció (per fi), que l'Isaac sortís a escampar la boira i que la Inés provés per primer cop, de pujar una muntanya amb esquís als peus.
Tot pintava bé. Un bon dia. Bona neu. Força gent per no sentir-nos sols. Gens de vent.
Així que ens vem trobar tots, inclòs el Pep, que s'havia llevat a les 9 (?) la mitja hora- tres quarts de preparació del material i cap amunt.
Des seguida van passar dues coses:
Primera: La Inés va veure clar que preferia mil vegades fer servir els esquís per baixar que per pujar, i
Segona: Que la Diana no es podia posar els grampons.
Solventada la segona cosa una hora després de començar la marxar, i també la primera, més o menys també una hora després de començar la marxa, (acabant aquesta primera en una retirada amb honors), el grup restant ens vem fer amb el cim del Puigmal al voltant de les 14h.
Com que era molt tard gairebé no hi quedava ningú, i la baixada va ser, per dir-ho d'alguna manera, com si la muntanya fos nostra.
A la propera.
Les fotos ara les poso al facebook. Trobareu el link a la dreta de la pantalla.
diumenge, 9 de novembre del 2008
Bastiments 2008 Novembre.
Imagino que ningú deu entendre perquè dues persones s'aixequen més d'hora el cap de setmana que els dies d'anar a treballar.
Imagino que molta gent no entén que a més a més, agafin un cotxe i facin 150 Km fins a una estació d'esquí que està tancada.
Però mireu això....
Val o no val la pena veure... la neu que ha caigut a Vallter els darrers dies. Així que hem arribat ens hem calçat els esquís (això ho he fet jo) o ens els hem carregat a l'esquena (això ho ha fet l'Àgata perquè s'havia deixat les pells a casa), i hem començat a ... pujar per les pistes de Vallter.
La neu estava de pel·lícula i com que hi havia tanta gent la pujada semblava més una activitat preparada pel centre excurcionista de Llanars de Mar que un inici de temporada d'esquí de muntanya.
Teniem referències fidedignes de dos intrèpids que hi havien pujat el dia abans (en Pep i el Marc) i com sempre passa amb els experts, tenien tota la raó.
Hem arribat a dalt, jo amb esquís als peus, l'Àgata a l'esquena i hem baixat tots dos amb els esquís als peus.
Gairebé res més a dir. Ah! Sí! Algú havia dit que les pistes estaven obertes perquè quan hem baixat al parking no hi cabia ni una agulla!
Les altres fotos.
Imagino que molta gent no entén que a més a més, agafin un cotxe i facin 150 Km fins a una estació d'esquí que està tancada.
Però mireu això....
Val o no val la pena veure... la neu que ha caigut a Vallter els darrers dies. Així que hem arribat ens hem calçat els esquís (això ho he fet jo) o ens els hem carregat a l'esquena (això ho ha fet l'Àgata perquè s'havia deixat les pells a casa), i hem començat a ... pujar per les pistes de Vallter.
La neu estava de pel·lícula i com que hi havia tanta gent la pujada semblava més una activitat preparada pel centre excurcionista de Llanars de Mar que un inici de temporada d'esquí de muntanya.
Teniem referències fidedignes de dos intrèpids que hi havien pujat el dia abans (en Pep i el Marc) i com sempre passa amb els experts, tenien tota la raó.
Hem arribat a dalt, jo amb esquís als peus, l'Àgata a l'esquena i hem baixat tots dos amb els esquís als peus.
Gairebé res més a dir. Ah! Sí! Algú havia dit que les pistes estaven obertes perquè quan hem baixat al parking no hi cabia ni una agulla!
Les altres fotos.
Tardes llargues d'hivern.
Tornen les tardes llargues d'Hivern. Són les 6 de la tarda i ja es fosc. Cada dia quan entrem a internet ens surt coma pàgina d'origen el nostre bloc, i cal admetre-ho, cada dia està igual des del mes d'Abril - encara que hi hagi un escrit de Febrer, en realitat el vaig penjar a l'Abril.
Es a dir, que això no pot continuar així.
Em proposo revobinar, en la mesura posible, des del Febrer en endavant. Ho dec als pocs lectors que tenía, i sobretot... que no m'agrada veure sempre la mateixa pàgina.
Són les 19:06 del 9 de Novembre. Vai a escriure alguna cosa....
Es a dir, que això no pot continuar així.
Em proposo revobinar, en la mesura posible, des del Febrer en endavant. Ho dec als pocs lectors que tenía, i sobretot... que no m'agrada veure sempre la mateixa pàgina.
Són les 19:06 del 9 de Novembre. Vai a escriure alguna cosa....
diumenge, 17 de febrer del 2008
Cursa de la Vall Fosca
La Cursa de tota una Vall. Aquesta és la segona vegada que hi participem com a control "balisa". Ens hem posat els esquís només un quart d'hora per pujar fins a l'últim "repechón" que han de superar els esquiadors abans de veure l'arribada. Des d'aquí, hem pogut veure durant tot el dia, com els professionals i els aficionats han gaudit de la millor neu del Pirineu. Alguns, els que ho han fet més depressa, el Kilian i la Mireia, només han trigat un parell d'hores a superar el 1800 metres de desnivell. D'altres, com la nostra Esther, han trigat una mica més però ho han fet de primera.
Clickeu aquí per veure totes les fotografies del corredors.
Clickeu aquí per veure totes les fotografies del corredors.
dimarts, 29 de gener del 2008
Esquí de muntanya a la Vall d'Incles.
Sortim de Sant Celoni a les 7 de la tarda, mentre comença la baixada multitudinària de 2000 (?) torxes per la massificada pista de la Massella. Res ens atura mentre enfilem direcció Nord fins a Bellver de Cerdanya. Allà, mentre disfrutem d'una fondue casolana i una conversa que gairebé em fa perdre la por a volar, decidim marxar cap a Andorra al voltant de les 11h de la nit. Perquè? Doncs per no haver de matinar el dia següent i fer els kilòmetres tranquil·lament de nit.
Dormir a la furgoneta del Pep sempre és un gust per la companyia i per la furgoneta. O sigui que de matinar, realment res, i de llevar-se d'hora tampoc. De fet, ens desperta un grup d'excurcionistes que creiem que estan fent un curset de raquetes de neu, també sentim, estirats als llitets de la furgo, comentaris de tots els saberuts que opinen, critiquen i construeixen al voltant dels pros i contres d'una furgo com la del Pep. Cabòries! És perfecte!
Total, que ens llevem, triguem l'hora reglamentaria i una altra més a vestir-nos, col·locar les pells per primer cop als esquis nous de trinca (estrenem l'Àgata, el Marc i jo mateix) i a posar-nos en marxa. Són les 10 i cinc. Fa un dia fantàstic, una temperatura ideal i només ens cal caminar uns metres fins poder posar-nos els esquís.
La primera canaleta la fem pel mig del bosc. Hi ha força neu i aguanta bé. El Marc s'inventa la traça i sortim de la canal en el moment que toca per anar a buscar l'entrada al pla on hi ha una petit refugi. Allà ens aturem. Mirem el paisatge. Discutim quina podria ser la canal o la pala més bona, (realment, no hi ha massa per triar) i ens decidim pel que segur és el lloc on disfrutarem més.
La pujada ens fa treballar les cames i el cap per anar superant el desnivell i mantenir-nos o no en la traça que mig ens fan els de davant.
Poc en poc ens anem acostant al moment de la veritat. Ens dirigim cap una canal en diagonal força dreta on la neu té pinta de no haver-se descongelat encara. Ens posem les ganivetes per no haver de patir massa i iniciem les voltes maries clavant bé els cantells. Una relliscadeta i haurem de refer bona part del camí.
Al cap d'una hora ben llarga i de gairebé 25o metres de desnivell arribem a un petit plató. El grup de davant, ha deixat un representant vigilant els esquís i les motxilles i puja a peu cap al cim entre roques. Nosaltres veiem que encara es pot pujar una última pala costeruda i quan l'Àgata, que té pressa per prendre el Sol, es torna a posar els esquís, l'ataquem com si ens empaités el dimoni. Això va bé. Encara ens queden forces a tots.
Som al final de la canal. L'hem pujada però no tenim massa clar si la baixarem. Des del collet on ens descalcem els esquís, i també mentre fem la senzilla cresta cap al punt més alt, vigilem els de l'altre grup que estan refent files una mica més avall i s'estan pensant la baixada. A veure si el Sol fa la feina d'estovar-nos una mica la paleta!
La cresta ens porta primer fins a una gran fita que deu se la senyal del Siscaró, o pot ser res. És igual. La muntanya segueix pujant i nosaltres també.
Anem amb grampons fen un flanqueig per la vertent de la Vall d'Incles. Comencem a tenir vistes de l'estació del Pas de la Casa. També es veu Grau Roig, Soldeu... Deu ni do la vista que té. A l'estiu segur que és una muntanya tranquil·la i verda, ara, ens sembla qui sap què (no puc deixar de pensar en la pendent de la baixada).
I finalment, arribem al cim. Felicitacions, abraçades, finalment ho hem aconseguit nois... això de fer un cim junts vull dir.... i amb esquís...
Un parell de fotos, que anem sense gaire bateria, un parell de queixalades i un parell de.... bé els que hi éreu ja sabeu què vull dir.... i cap avall.
Ara sí que ve el tema seriós:
No val a badar. La primera pala es desploma una mica més enllà de la punta dels meus esquís. El Marc i el Pep em fan el favor de tastar la neu. Té bona pinta... M'hi tiro. Impressionant. No se si han estat els equís o la confiança amb els tastadors, però a mi, que sóc força poruc a les baixades dretotes em sembla un tram dels millors que he fet mai. Fins i tot m'animo a fer uns quants girs combinats.
Ens llencem al següent tram. La cosa s'anima. I m'animo tant que me la foto. Bé, direm que no ha estat error meu. La fixació de darrera em salta sense raó aparent i caic de cara a la neu. Patino uns quants metres arrossegant la cara sobre la neu dura fins que puc girar-me i parar. NO HA PASSAT RES! Crido satisfet. Ni tan sols he perdut l'esquí. Me'l fixo i cap avall.
Quan la pendent es suavitza ens girem. Ens mirem la pala. La tornem a disfrutar. Segur que hi ha homes i dones més valents i intrèpits, pales més difícils... però ens ho hem passat pipa en aquesta!
Després d'això la neu empitjora. Acabem la baixada sobre plantes que treuen el cap entre la neu i tallant alguna branca amb els esquís.
Aconseguim arribar a la furgo sense treure'ns els esquís i ens asseiem a dins, amb taula i tot, per prendrens una sopeta calenta i el que queda dels entrepans.
I això es tot... a fer cua per tornar cap a casa.
Link a les altres fotos.
Dormir a la furgoneta del Pep sempre és un gust per la companyia i per la furgoneta. O sigui que de matinar, realment res, i de llevar-se d'hora tampoc. De fet, ens desperta un grup d'excurcionistes que creiem que estan fent un curset de raquetes de neu, també sentim, estirats als llitets de la furgo, comentaris de tots els saberuts que opinen, critiquen i construeixen al voltant dels pros i contres d'una furgo com la del Pep. Cabòries! És perfecte!
Total, que ens llevem, triguem l'hora reglamentaria i una altra més a vestir-nos, col·locar les pells per primer cop als esquis nous de trinca (estrenem l'Àgata, el Marc i jo mateix) i a posar-nos en marxa. Són les 10 i cinc. Fa un dia fantàstic, una temperatura ideal i només ens cal caminar uns metres fins poder posar-nos els esquís.
La primera canaleta la fem pel mig del bosc. Hi ha força neu i aguanta bé. El Marc s'inventa la traça i sortim de la canal en el moment que toca per anar a buscar l'entrada al pla on hi ha una petit refugi. Allà ens aturem. Mirem el paisatge. Discutim quina podria ser la canal o la pala més bona, (realment, no hi ha massa per triar) i ens decidim pel que segur és el lloc on disfrutarem més.
La pujada ens fa treballar les cames i el cap per anar superant el desnivell i mantenir-nos o no en la traça que mig ens fan els de davant.
Poc en poc ens anem acostant al moment de la veritat. Ens dirigim cap una canal en diagonal força dreta on la neu té pinta de no haver-se descongelat encara. Ens posem les ganivetes per no haver de patir massa i iniciem les voltes maries clavant bé els cantells. Una relliscadeta i haurem de refer bona part del camí.
Al cap d'una hora ben llarga i de gairebé 25o metres de desnivell arribem a un petit plató. El grup de davant, ha deixat un representant vigilant els esquís i les motxilles i puja a peu cap al cim entre roques. Nosaltres veiem que encara es pot pujar una última pala costeruda i quan l'Àgata, que té pressa per prendre el Sol, es torna a posar els esquís, l'ataquem com si ens empaités el dimoni. Això va bé. Encara ens queden forces a tots.Som al final de la canal. L'hem pujada però no tenim massa clar si la baixarem. Des del collet on ens descalcem els esquís, i també mentre fem la senzilla cresta cap al punt més alt, vigilem els de l'altre grup que estan refent files una mica més avall i s'estan pensant la baixada. A veure si el Sol fa la feina d'estovar-nos una mica la paleta!
La cresta ens porta primer fins a una gran fita que deu se la senyal del Siscaró, o pot ser res. És igual. La muntanya segueix pujant i nosaltres també.
Anem amb grampons fen un flanqueig per la vertent de la Vall d'Incles. Comencem a tenir vistes de l'estació del Pas de la Casa. També es veu Grau Roig, Soldeu... Deu ni do la vista que té. A l'estiu segur que és una muntanya tranquil·la i verda, ara, ens sembla qui sap què (no puc deixar de pensar en la pendent de la baixada).
I finalment, arribem al cim. Felicitacions, abraçades, finalment ho hem aconseguit nois... això de fer un cim junts vull dir.... i amb esquís...
Un parell de fotos, que anem sense gaire bateria, un parell de queixalades i un parell de.... bé els que hi éreu ja sabeu què vull dir.... i cap avall.
Ara sí que ve el tema seriós:
No val a badar. La primera pala es desploma una mica més enllà de la punta dels meus esquís. El Marc i el Pep em fan el favor de tastar la neu. Té bona pinta... M'hi tiro. Impressionant. No se si han estat els equís o la confiança amb els tastadors, però a mi, que sóc força poruc a les baixades dretotes em sembla un tram dels millors que he fet mai. Fins i tot m'animo a fer uns quants girs combinats.
Ens llencem al següent tram. La cosa s'anima. I m'animo tant que me la foto. Bé, direm que no ha estat error meu. La fixació de darrera em salta sense raó aparent i caic de cara a la neu. Patino uns quants metres arrossegant la cara sobre la neu dura fins que puc girar-me i parar. NO HA PASSAT RES! Crido satisfet. Ni tan sols he perdut l'esquí. Me'l fixo i cap avall.
Quan la pendent es suavitza ens girem. Ens mirem la pala. La tornem a disfrutar. Segur que hi ha homes i dones més valents i intrèpits, pales més difícils... però ens ho hem passat pipa en aquesta!
Després d'això la neu empitjora. Acabem la baixada sobre plantes que treuen el cap entre la neu i tallant alguna branca amb els esquís.
Aconseguim arribar a la furgo sense treure'ns els esquís i ens asseiem a dins, amb taula i tot, per prendrens una sopeta calenta i el que queda dels entrepans.
I això es tot... a fer cua per tornar cap a casa.
Link a les altres fotos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)