Esquí de muntanya a la Vall d'Incles.

Sortim de Sant Celoni a les 7 de la tarda, mentre comença la baixada multitudinària de 2000 (?) torxes per la massificada pista de la Massella. Res ens atura mentre enfilem direcció Nord fins a Bellver de Cerdanya. Allà, mentre disfrutem d'una fondue casolana i una conversa que gairebé em fa perdre la por a volar, decidim marxar cap a Andorra al voltant de les 11h de la nit. Perquè? Doncs per no haver de matinar el dia següent i fer els kilòmetres tranquil·lament de nit.

Dormir a la furgoneta del Pep sempre és un gust per la companyia i per la furgoneta. O sigui que de matinar, realment res, i de llevar-se d'hora tampoc. De fet, ens desperta un grup d'excurcionistes que creiem que estan fent un curset de raquetes de neu, també sentim, estirats als llitets de la furgo, comentaris de tots els saberuts que opinen, critiquen i construeixen al voltant dels pros i contres d'una furgo com la del Pep. Cabòries! És perfecte!

Total, que ens llevem, triguem l'hora reglamentaria i una altra més a vestir-nos, col·locar les pells per primer cop als esquis nous de trinca (estrenem l'Àgata, el Marc i jo mateix) i a posar-nos en marxa. Són les 10 i cinc. Fa un dia fantàstic, una temperatura ideal i només ens cal caminar uns metres fins poder posar-nos els esquís.

La primera canaleta la fem pel mig del bosc. Hi ha força neu i aguanta bé. El Marc s'inventa la traça i sortim de la canal en el moment que toca per anar a buscar l'entrada al pla on hi ha una petit refugi. Allà ens aturem. Mirem el paisatge. Discutim quina podria ser la canal o la pala més bona, (realment, no hi ha massa per triar) i ens decidim pel que segur és el lloc on disfrutarem més.

La pujada ens fa treballar les cames i el cap per anar superant el desnivell i mantenir-nos o no en la traça que mig ens fan els de davant.

Poc en poc ens anem acostant al moment de la veritat. Ens dirigim cap una canal en diagonal força dreta on la neu té pinta de no haver-se descongelat encara. Ens posem les ganivetes per no haver de patir massa i iniciem les voltes maries clavant bé els cantells. Una relliscadeta i haurem de refer bona part del camí.

Al cap d'una hora ben llarga i de gairebé 25o metres de desnivell arribem a un petit plató. El grup de davant, ha deixat un representant vigilant els esquís i les motxilles i puja a peu cap al cim entre roques. Nosaltres veiem que encara es pot pujar una última pala costeruda i quan l'Àgata, que té pressa per prendre el Sol, es torna a posar els esquís, l'ataquem com si ens empaités el dimoni. Això va bé. Encara ens queden forces a tots.

Som al final de la canal. L'hem pujada però no tenim massa clar si la baixarem. Des del collet on ens descalcem els esquís, i també mentre fem la senzilla cresta cap al punt més alt, vigilem els de l'altre grup que estan refent files una mica més avall i s'estan pensant la baixada. A veure si el Sol fa la feina d'estovar-nos una mica la paleta!

La cresta ens porta primer fins a una gran fita que deu se la senyal del Siscaró, o pot ser res. És igual. La muntanya segueix pujant i nosaltres també.

Anem amb grampons fen un flanqueig per la vertent de la Vall d'Incles. Comencem a tenir vistes de l'estació del Pas de la Casa. També es veu Grau Roig, Soldeu... Deu ni do la vista que té. A l'estiu segur que és una muntanya tranquil·la i verda, ara, ens sembla qui sap què (no puc deixar de pensar en la pendent de la baixada).

I finalment, arribem al cim. Felicitacions, abraçades, finalment ho hem aconseguit nois... això de fer un cim junts vull dir.... i amb esquís...


Un parell de fotos, que anem sense gaire bateria, un parell de queixalades i un parell de.... bé els que hi éreu ja sabeu què vull dir.... i cap avall.



Ara sí que ve el tema seriós:
No val a badar. La primera pala es desploma una mica més enllà de la punta dels meus esquís. El Marc i el Pep em fan el favor de tastar la neu. Té bona pinta... M'hi tiro. Impressionant. No se si han estat els equís o la confiança amb els tastadors, però a mi, que sóc força poruc a les baixades dretotes em sembla un tram dels millors que he fet mai. Fins i tot m'animo a fer uns quants girs combinats.

Ens llencem al següent tram. La cosa s'anima. I m'animo tant que me la foto. Bé, direm que no ha estat error meu. La fixació de darrera em salta sense raó aparent i caic de cara a la neu. Patino uns quants metres arrossegant la cara sobre la neu dura fins que puc girar-me i parar. NO HA PASSAT RES! Crido satisfet. Ni tan sols he perdut l'esquí. Me'l fixo i cap avall.

Quan la pendent es suavitza ens girem. Ens mirem la pala. La tornem a disfrutar. Segur que hi ha homes i dones més valents i intrèpits, pales més difícils... però ens ho hem passat pipa en aquesta!

Després d'això la neu empitjora. Acabem la baixada sobre plantes que treuen el cap entre la neu i tallant alguna branca amb els esquís.

Aconseguim arribar a la furgo sense treure'ns els esquís i ens asseiem a dins, amb taula i tot, per prendrens una sopeta calenta i el que queda dels entrepans.

I això es tot... a fer cua per tornar cap a casa.

Link a les altres fotos.