Sortim de Sant Cugat a horari infantil: A les 9.20 del matí. Com que ens pesa la consciència muntanyera, ens afanyem a pujar depressa cap a l'estació d'esquí de Port del Compte.
En una setmana, el paissatge ha canviat considerablement. On són els arbres blancs de neu recent? On han anat a parar els monticles de neu del costat de la carretera del coll de Jou? Bé, encara en queda força de neu, però la Mire ja demana al Jordi, que va pujar dimecres (l'afortunat...) que on és la neu.
Tot s'adreça quan enfilem la carretera de Tuixén i després de perdre'ns una mica, arribem finalment al párking de l'Estivella. Les pistes que pugen cap a l'Estivella també han patit força durant la setmana i uns companys que ja tenen la feina feta ens diuen que la pista que baixa per la dreta de la vall l'han tancada perquè està plena de pedres.
Nosaltres pugem per la pista, efectivament buida, i amb força pedres (tot i que no n'hi ha per tant) i ràpidament arribem a la part alta del telecadira de l'Estivella des d'on deixem les pistes i iniciem una suau pujada fins a un collet. Des d'allí ja veiem clarament el Pedró i el vent que hi fa.
Anem fent via i sense fer ni tan sols una volta Maria arrivem a dalt de tot. Hi fa un vent del dimoni però la vista, com passa darrerament, no té preu. Es veu l'Aneto, el Montsent de Pallars, Port Ainé... i una muntanya molt nevada al Sud... no dues... Ostres tres! Però si són el Matagalls, el Turó de l'Home i Les Agudes. La Maria ens recorda que la setmana passada s'hi va enfilar amb el David i la Laia, i mitja Barcelona.
Una vegada ens treiem les pells (per primera vegada aconsegueixo treure-me'n una sense haver de descalçar-me l'ski, cosa que, Oriol Garrote, m'ha fet certa il·lusió infantil, i sí, es guanya molt de temps), comencem a baixar intentant fer el màxim de girs. Això també té foça mèrit perquè tot i que la neu està força bé, és molt irregular en consistència i alguns de nosaltres, com el Jordi, van sense pals.
Un dinaret ràpid a la pista tancada, per la que baixa molta gent poc disciplinada i cap avall. A les 5 a casa. Una bona sortida de migdia, per la que no cal llevar-se d'hora i que deixa molt bon gust de voca, i aquestes fotografies i vídeos....
Link a les fotografies
diumenge, 18 de gener del 2009
diumenge, 4 de gener del 2009
Tuc del Moró i Puig Falcó
Sortim de la Vall Fosca, Pobleta de Bellveí, a les 9.10 del matí. Fa un fred que pela. Gairebé sense acavar de desglaçar el vidre frontal del cotxe sortim del poble i enfilem cap als ports de Perbes i Viu amb l'esperança que no estaràn del tot glaçats.
En arribar al pla de l'ermita, a sobre Taüll, parem un moment per comprobar que la vall que dona accés al port de Rus i al pic de la Mina és encara a l'hombra. Amb el dia que fa, decidim arribar al parking de pistes de Boí, que està a tope i pujar directament al Puig Falcó, intentant evitar trepitjar les pistes d'esquí dins del possible.
Ens en sortim. Pugem per la part Est de l'estació, primer per la vora de la pista que baixa del Puig Falcó i després per les pales que pugen directes cap al coll. Veiem baixar els esquiadors per la pista però no ens fan cap enveja. Fa un dia fantàstic i les pales són entretingudes de pujar.
La vista cada vegada és millor. Veiem, així que ens enfilem una mica, l'Aneto, el Possets i el Perdut. Una panoràmica que promet ser encara millor a dalt de tot.
Quan ja no ens queda més remei que agafar la pista de la carena, un amic pistero ens avisa del vent que fa a les parts altes. I no s'equivoca. Tot i així, quan ens adonem que abans de fer el Puig Falcó, encara tenim la possibilitat de baixar una mica i pujar a un altre Tossalet que no hi ha massa llun, no en dubtem i sense treure'ns les pells, baixem uns quants metres fins a un coll molt ample que dona accés, sense fer cap volta maria, al Tuc del Moró, al costat del Pic de la Mina i amb una panoràmica espectacular sobre les valls de Manyanet i les dues que van a morir al pla de l'ermita.
La baixada d'aquest Tuc, tot i que curta, és molt agraida. Si no haguéssim estat tan porucs al fred i l'hombra al matí, hauriem pogut baixar directament per unes pales fantàstiques cap al pla de l'hermita. Però ens tornem a posar les pells i ens dirigim de nou a la pista que careneja des del Puig Falcó i hi acabem d'arribar en poca estona.
Després de treure pells, baixem per l'altre costat de l'estació, per unes pistes negres en un estat formidable i un parell de tubs que feia anys que ni tan sols es reconeixien. Sempre al Sol i amb unes vistes espectaculars tornem a arribar al cotxe.
El video és de broma. Només l'he fet perquè l'Oriol em va picar. Sabem que és dolent. Que el disfruteu. Ocupa molt i l'hauré de treure aviat. O sigui que considere-ho una opera prima i no sigueu molt durs amb la crítica. Ni tan sols s'han retallat els curts.
Salut.
En arribar al pla de l'ermita, a sobre Taüll, parem un moment per comprobar que la vall que dona accés al port de Rus i al pic de la Mina és encara a l'hombra. Amb el dia que fa, decidim arribar al parking de pistes de Boí, que està a tope i pujar directament al Puig Falcó, intentant evitar trepitjar les pistes d'esquí dins del possible.
Ens en sortim. Pugem per la part Est de l'estació, primer per la vora de la pista que baixa del Puig Falcó i després per les pales que pugen directes cap al coll. Veiem baixar els esquiadors per la pista però no ens fan cap enveja. Fa un dia fantàstic i les pales són entretingudes de pujar.
La vista cada vegada és millor. Veiem, així que ens enfilem una mica, l'Aneto, el Possets i el Perdut. Una panoràmica que promet ser encara millor a dalt de tot.Quan ja no ens queda més remei que agafar la pista de la carena, un amic pistero ens avisa del vent que fa a les parts altes. I no s'equivoca. Tot i així, quan ens adonem que abans de fer el Puig Falcó, encara tenim la possibilitat de baixar una mica i pujar a un altre Tossalet que no hi ha massa llun, no en dubtem i sense treure'ns les pells, baixem uns quants metres fins a un coll molt ample que dona accés, sense fer cap volta maria, al Tuc del Moró, al costat del Pic de la Mina i amb una panoràmica espectacular sobre les valls de Manyanet i les dues que van a morir al pla de l'ermita.
La baixada d'aquest Tuc, tot i que curta, és molt agraida. Si no haguéssim estat tan porucs al fred i l'hombra al matí, hauriem pogut baixar directament per unes pales fantàstiques cap al pla de l'hermita. Però ens tornem a posar les pells i ens dirigim de nou a la pista que careneja des del Puig Falcó i hi acabem d'arribar en poca estona.
Després de treure pells, baixem per l'altre costat de l'estació, per unes pistes negres en un estat formidable i un parell de tubs que feia anys que ni tan sols es reconeixien. Sempre al Sol i amb unes vistes espectaculars tornem a arribar al cotxe.El video és de broma. Només l'he fet perquè l'Oriol em va picar. Sabem que és dolent. Que el disfruteu. Ocupa molt i l'hauré de treure aviat. O sigui que considere-ho una opera prima i no sigueu molt durs amb la crítica. Ni tan sols s'han retallat els curts.
Salut.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)