Bardamina

Després d'un primer intent amb esquís fa dos anys, aquest any ho hem probat des de la banda de l'Àngel Orús. Tot i que no vem poder pujar amb esquís perquè la neu esquiable començava al voltant dels 2400 i ja estem una mica grans per pujar els esquís a l'esquena 1000 metres, la pujada no va ser gens aborrida. De neu n'hi havia força, però concentrada a les canals i les zones més fondes. La última pala, personalment, tot i que carregada de neu, no l'hagués pas baixat amb esquís.


La vista des de dalt és magnífica. La mole del Possets a un costat i la de l'Aneto, més lluny, a l'altre. Però veiem Perdiguero, Gourgs Blancs, Seil de la Baqc, Bachimala.... Una mica massa negres per l'època de l'any.

La vista i la sensació d'haver estat els únics d'haver pujat a la muntanya aquest dia, per contra del transitat cim del Possets, ens fan oblidar el fred passat al refugi i l'esforç de la pujada.

Link a les fotografies de la pujadeta.

Paluforca 2007

Ja hi tornem a ser. Fi d'any i època de tradicions. També d'aniversaris. I per celebrar l'aniversari del Palu, una vegada més, ens trobem als peus del Pedraforca per intentar una vegada més arribar al cim que coneixem tant bé. Aquesta vegada, aprofitem la nova i flamant furgo del Pep per estalviar-nos la matinada i de pas, per una vegada, ser puntuals a la primera cita del dia: El fantàstic esmorzar gentilesa de la família Palouzié Fernàndez. Però aquest any hi ha algunes novetats més. Per començar, l'esmorzar el fem còmodament dins de la rectoria del mossèn de Gósol, ens assabentem que a la baixada ens espera una escudella made by Peris i l'Auro no puja perquè hi ha una nova participant en la trobada anual, que no té massa ganes de fer la pedrera però sí de menjar sense parar.


No hi ha gota de neu, així que pugem tots a peu. La vista de la muntanya des de Gósol té el mateix aspecte que un estiu sec. Només que avui, fa un fred que pela.


La ruta que seguim des de Gósol puja primer per la pista que serpenteja entre els prats de Gósol i es fica després pel bosc en forta pujada. Quan ja sembla que el bosc ha de pujar sense fi, apareix un petit planell sense arbres des del que ja podem veure l'enforcadura i tota la pedrera del Pedraforca. Un flanqueig ens porta fins a la pedrera i comencem a pujar una altra vegada. Fem una paradeta a ganyipar i per fer unes altres fotos i continuem tot seguit cap al cim.


A dalt de tot hi arribem tots. El paisatge és espectacular tot i que hi falta molta neu. Una avioneta fa la passada rasant per entre els dos pollegons per augmentar l'espectacle. Una trucada del Cesc fa que s'encengui el foc de l'escudella i fem el que cal fer sempre que s'arriba a dalt: Tornem a baixar. Però sabem, que l'any que ve, tornarem a pujar.


Un breu comentari sobre l'escudella del Cesc: Mmmmhhhhh!!!!!!!!! Que repeteixi l'any que ve!

Les fotos de la pujada al Paluforca 2007

Després de l'excurció várem anar cap a la Puigcerdà fent la ruta per Josa de Cadí cap a la Seu. Us poso també les fotografies perquè va valer la pena la volteta.

Les fotografies del Cadí.

I tot això era per anar a esquiar a la Masella, per disfrutar d'una neu dura (tan dura que estava plena de pedres) i d'unes cues per comprar el forfait que sembla que no pugui ser que s'hagin de fer al segle XXI.

La foto de l'esquiada.

Sortida d'Alstom Bike Club a Vallvidrera

Sortim dissabte al matí, a les 9 de la Plaça Karl Marx. Ens espera una bona volta per la serra de Vallvidrera. Puja i baixes que es succeixen ràpidament fins arribar al Pantà de Vallvidrera, on els que ja savien de la seva existència, quede sorpresos de la quantitat de gent que hi ha, i els que ens pensavem que només hi havia llacs al Pirineu, de veure que hi ha un racó com aquest amagat darrera Barcelona.

Després de fer el descens fins a les Planes, ens asseiem una estona a menjar i veure el que en ofereix el restaurant.

Les fotos.

Veteranos Gemelos

Excurció durilla als Veteranos-Gemelos.


Després de disfrutar d'una estada al refugi d'Estos on lluny de les habituals aglomeracions del refugi, hem pogut respirar la calma i la tranquilitat d'aquest lloc, ens llevem ben d'hora per dirigir-nos cap al collado de Gistain. Poc abans d'arribar-hi, trenquem direcció Sud per agafar la direcció paral·lela a la cresta que porta cap al Possets.

Tal com indiquen totes les ressenyes, ens dirigim cap a un collet que ens permet enfilar-nos a la cresta. Aquí comencen les dificultats, més que res, per la roca descomposta i per la llargada de la cresta. Sembla que no s'acavi mai.



Ens costa una mica orientar-nos de quin cim és cim i quin cim és quin. En altres paraules: que sort que diuen que realment hi ha el Pico de Veteranos i el de Los Gemelos, perquè, de dalt estant, semblen dues elevacions sobre la cresta, sobretot, si comparem amb el gegant Posets que ens té tot el dia a la seva hombra.

La vista de la bretxa Carrivé, ens convenç de que fer tota la cresta en un dia demana una bona preparació. Ens ha costat 4h30m arribar-hi i contemplant la vista que tenim a sota i com cal remontar cap al segon cim més alt del Pirineu, fa tota la pinta de que cal anar amb moltes hores de llum per davant, i també, perquè no dir-ho, estar una mica com un llum. Tot arrivarà. Em calen perdre un parell de quilets més...



Les fotos

Vall Fosca i Vall d'Arán 1/3

Divendres al matí ens llevem més d'hora que la resta i anem fins a Bonabé per començar la travessa en bicicleta. Al cap de poc, quan ens endinsem al bosc, descobrim que tot està ple de neu. Per un moment dubtem de si ens en sortirem de fer tot el que volem fer. Només podem fer que intentar tirar endavant per la pista nevada. Sorprenentment les bicicletes s'agafen a la neu aixafada de les roderes.


Pedalant sense parar, una mica incrèduls per la facilitat amb la que avancem, ens acostem a Montgarri. La primera parada ens permet contemplar l'espectacle de gent que s'ha acostat al poblet desde el pla de Beret. Està clar que és una excurció per a tots els públics.

Nosaltres continuem. Encara no hem arribat ni tan sols a meitat de camí. En una altra horeta ens plantem al pla de Beret. Els canons fan neu desesperadament esborrar el verd de les pistes de Beret. Esperem que el mantell blanc no es faci tan car de veure com l'any passat.

Travessem els parkings igual de plens que si les pistes estiguessin obertes, buscant algun Qashqai blanc (o beig) sense èxit. En una mitja horeta més arribem, sense poder apartar la vista de les muntanyes de Colomers cobertes de neu ni del Montardo que sembla que vulgui dir-nos alguna cosa inclinant-se cap a nosaltres sobre Arties.

Un trencalós (Sí, Pep, amb l'ampliació de les fotos està clar que es un "Gypaetus Barbatus") ens entreté una estona al trencall de la pista de Bagergue.

Després de comprobar qua a Bagergue hi estàn sortint moltes més cases que bolets, ens aturem a fer un entrepà observant la pujada al coll de Varradós. Aquí quedo convençut que si arribo a dalt serà suant de valent, així que li sugereixo al Pep que vagi al seu ritme i jo em concentro a guanyar metre a metre fins al coll on segur que el Pep s'està aprenent de memòria les vistes cap al Mauberme.

Hi arribo just quan comença a desaparèixer el Sol del Coll de Varradós, just per no provocar una pulmonia al Pep que fa més de mitja hora que m'espera. Ara ens enspera, el millor (o el pitjor depent de es valora temperatura o esforç): una baixada de gairebé 1100 metres fins a Arròs completament a l'hombra, amb la pista mig gelada i plena de neu.

Arribem a Arròs just quan comencem a necessitar els frontals. Ara només ens queda netejar les bicicletes que estàn cobertes d'una gruixuda i espesa capa de porqueria i detritus varis amb la tècnica de la projecció d'aigua a través del bidó de la bicicleta (molt efectiva, sobretot si mentres s'utilitza s'acava de fer fosc del tot).

Quan ens comencen a tremolar les cames de fred, arriben els nostres anfitrions i podem descansar a la Bordeta Boj d'Arròs.

Les fotos de la travessa.

Visita als Yayos de Tortosa

Divendres a la tarda agafem el cotxe i cap al Sud!


Cap de Setmana tranquilet a Tortosa. Tranquilet sí però aventurer per als dos yayos que sense pensar-s'ho ni un moment, van decidir saltar a bord del Llaut de Benifallet i navegar per les aigües tranquiles de l'Ebre.


Els comentaris de la guia local fan que l'estona passi d'allò més agradablement. A més a més, només som 10 navegants al Llaut, inclosos la guia i el capità. Només les motos nàutiques destorben la tranquilitat del riu, de les polles d'aigua i també la nostra. Llàstima que tan pocs facin tan soroll.

Unes quantes fotografies d'una visita tan inesperada com interessant.

Les fotos.

Travessa "Volta al Perdut"

Les coses no surten sempre com es planegen. La idea inicial de sortir desde Pineta, pujar fins als pics del Perdut, dormir cada dia en altura i fer 15 tresmils, no ha sortit del tot bé.


De totes maneres, la travessa ha estat possible, amb entrebanc final i tot, aguantant molta calor, pes a l'esquena i manca d'aigua.

El primer dia vem pujar amb 4 horetes des del refugi de Pineta fins al "Collado d'Añisclo". Vem haver de carregar cadascun 3.5 litres d'aigua perquè no en teniem més amunt de 2000 metres. Això va fer que el dia següent ens adonessim que anavem molt justos de líquid. A les 10.30 ja només ens quedaven 2 litres per a tots dos i encara no haviem arribat a la punta de las Olas. O sigui que vem preferir tirar avall, cap a la Fon Blanca i travessar fins a Goriz. Vaya GR més ven preparat per a motxilers. Hi havia trams que em recordaven la pujada al Tossal de la Costa d'Astell, on gairebé no hi ha camí.

El tercer i malauradament últim dia va ser el més interessant. Vem pujar fins al lago helado i després ens vem despenjar per la cara Nord del macís del perdut des del collado del Cilindro, que no té, sorprenentment, cap dificultat. Vem seguir les indicacions dels guardes del refugi i vem descendre amb els dos amics bascos que vem fer durant la baixada per la xemeneia correcta fins al balcó. Després em vaig torçar el peu. Encara em fa mal ara la baixada de gairebé 1500 metres que vaig haver de fer amb 15 o 20 kilos a l'esquena fins al parador.

La bona notícia és que la muntanya no es mourà d'allà, que ara encara o coneixem més i que tan aviat com pugui ho tornaré a probar.

Les fotos.

60 anys de Tomàs Jordana

El passat dia 29 de Juliol vora 50 persones es van reunir en un prat una mica més amunt d'Astell per cel·lebrar el 60 aniversari de Tomàs Jordana. Sense que ell s'ho esperés, fills, amics, nebots, germans, cunyades i nora van preparar-li una festa sorpresa que va ser en si, una festa com feia molts anys que no succeia a les faldes de la muntanya d'Astell.

A part de la cargolada, la fideuà i el pastís, hi va haver sorpreses, com descobrir la sorprenent semblança entre Tomàs i Tomàso Corleone, i també veure com la prensa es pot fer ressò de festes particulars com aquestes.

Aquí us dirigeixo a les fotografies que vaig fer. Si en teniu més me les podeu enviar a ignasijordana@gmail.com i molt gustosament les penjaré.

Part 1: La preparació.
Part 2: L'arribada i la festa.
Part 3: Les sorpreses

Si voleu el videos us els faig arribar per correu.

Eristes

Sortim divendres a la tarda. Dormim al costat de Refugi Marradetas que està tancat. L'ha comprat una empresa i ara sembla en obres.

Al matí ens aixequem sense presses. Recollim el campament i ens en anem amb els cotxes fins al puerto de Sahún. Seguim fins que podem per la pista endinsant-nos a la vall direcció els llacs de Bagüeña.

Quan la pista ens fa massa respecte, abandonem els cotxes i seguim a peu.

El camí comença suau mentre anem passant llacs. Finalment, ens enfrontem al primer repte. 300 metres de pujada per una tartera que sembla complicada i incòmoda. Arribem després d'un flanqueix força pesat al Ibón Chelao. Uns moments d'indecisió sobre com afrontem la darrera pujada ens donen uns moments de descans.

Una hora de grimpada amb alguns passos de II (espero que no fos massa més) ens permet arribar per una ruta una mica difusa fins al cim de l'Eriste Sud.

Tot baixant, decidim no fer cas a l'amenaça d'uns núvols que semblen portar males itencions i ens dirigim sense perdre temps al Gran Eriste. Hi arribem superant la curta canal que va del coll entre el Sud i el Gran Eriste. Des d'allà, contemplem un moment la panoràmica i després l'amenaça que continua al cel.

Comencem a baixar a les 14h30m. Ens queden 1400 metres de baixada durant els quals trepitgem un parell de milions de pedres de tots els tamanys que existeixen. Finalment arribem al cotxe al voltant de les 18h.

Un dia ben aprofitat.

Les fotos.

SOBREDOSI!!!

Massa coses per una nit! Ara resulta que som els padrins de boda de l'Àlex i la Inés... ara resulta que la Irene i el Lluís estan embarassats de 4 mesos...

FELICITATS PER TOTS!!!

Les 4 fotos que vem fer.

Isaac al Turó de l'home.

Anem a rebre l'Isaac que puja des d'Arenys cap al turó de l'home. Ho ha aconseguit! Després de gairebé 10 hores de lluitar contra els camins abandonats i mig desapareguts de les costes del Turó, ha arribat al voltant de les 15h a dalt del cim més visitat de Catalunya. Molta gent visita el Turó però segur que no massa ho fa de la manera que ho ha fet l'Isaac: des del mar.

Veure fotos

Queralbs NouCreus

Pujada de Queralbs a Núria.
Deixem les múltituds del Cremallera i enfilem el Camí Vell cap a Núria. Fa força calor i descobrim amb sorpresa que hi ha força gent que puja davant nostre, no massa acostumada a la muntanya ni a conviure-hi. Més endavant, ens adonem dels canvis dràstics que ha patit el camí: s'ha desviat per fer lloc a una carretera horrible que porta a una mina igualment espantosa. Això fa que la penosa pujada s'allargui encara un quart d'hora més, un quart d'hora en el que estàs pensant que al final, d'aquí a no massa temps, es podrà arribar en cotxe a Núria.

Pujada de Núria al Coll de Noucreus.
Deixo la família Isidro i intento coincidir amb els Alstomianos que pugen des de Carança. No trobo gairebé a ningú, només una noia francesa que va una mica despistada però que sembla que no necessita res. Bona sort si que li cal.










Veure les fotos

Sortida en Kayak pel Cap de Creus

Sortida des de PortLligat fins al Cap de Creus. Juntament amb el Jaume, la Noe, el Lluís i la Irene sortim de PortLligat a les 11h del matí en direcció al Cap de Creus. Portem dos kayaks dobles i dos de senzill (per l'Àgata i per mi). La pujada la cap al Cap de Creus la fem molt depressa, després, les coses es comencen a complicar: es gira vent, mala mar, els vaixells desapareixen de la vista i s'amaguen a les cales.

Els dos kayaks dobles, desafien les onades i la sort i continuen endavant. A mi em sembla que el mar es mou més del compte i que el Kayak derrapa a cada onada. És a dir: l'aigua la prefereixo cristalizada o sòlida. La Cala Jugadora resulta un bon refugi mentre ens venen a rescatar en Zodiac els de Kayaking Costa Brava. Des d'aquí, gràcies nois!

Intent al Gran Paradiso

Intent al Gran Paradiso.

Després d'un parell de setmanes preparant-ho, finalment el dia 1 de Juny sortim cap a Chamonix per començar l'expedició Alstom al Gran Paradiso.

Dissabte 2 creuem el túnel del Montblanc i anem fins a la vall de Valsavarenche. Resulta difícil carregar-se els esquís a l'esquena perquè no es vue gaire neu però resistim a la temptació de posar-nos les botes de cuir i ens calcem els sabatots de plàstic. Dues hores de pujada fins a 2700 metres on ja veiem que no hem fet el ruc, i que el dia següent la cosa promet... si deixa de nevar.




Diumenge 3 no deixa de nevar. Tot i així sortim del refugi amb la intenció clara d'arribar el més amunt possible. Les dificultats però, augmenten amb l'altura. Cada vegada que ens creuem amb algú, ens diu en diferent idioma que la cosa està molt malament, que no hi ha traça i que no es veu res. Finalment, gairebé al mateix temps, el Pep diu que se li acaba la traça, jo que no tinc ja més ganes de continuar i l'Àgata sent una esquerda (que de fet, no vem veure pas cap de nosaltres). Es dur però cal tirar avall.


Dilluns 4 ens deleitem amb les panoràmiques que assolim després de pujar sense parar durant dues hores prop del coll que comunica Chamonix cap a Suïssa. Després, cap a casa.










Links als àlbums de fotos:
Dissabte a Chamonix
Dissabte al Paradiso
Diumenge al Paradiso
Diumenge a Chamonix
Dilluns a Chamonix